Què en sabem del Lupus?

Què en sabem del Lupus?

LUPUS ERITEMATÓS SISTÈMIC  
És una malaltia que, a més d´afectar les articulacions i els músculs, pot danyar la pell i quasi tots els òrgans. Per això se la coneix com una malaltia sistèmica.


QUINA ÉS LA CAUSA ?
És desconeguda.
Es creu que la infecció per un virus o l´acció d´altres agents que hi han al medi ambient en són els desencadenants. Alhora, sembla també necessari que existeixi una predisposició genètica, que faciliti una reacció de les cèl·lules de defensa de l´organisme (el sistema immune). Es dona una reacció en contra de la pròpia persona. Per aquest motiu se la coneix com a malaltia autoimmune.

Una de les conseqüències de la malaltia és la producció d´anticossos (unes minúscules proteïnes que fabrica el nostre organisme per a defensar-nos d´infeccions i altres agents estranys). La particularitat resideix en què aquests anticossos estan dirigits contra les cèl·lules de la persona amb la malaltia; per això se´ls coneix com a autoanticossos.

Altres factors que semblen tenir importància en el desenvolupament del lupus són els hormonals. Per això aquesta malaltia és molt més freqüentment diagnosticada en les dones que en els homes (9 de cada 10 casos)

El lupus pot aparèixer a qualsevol edat: infància, edat adulta i vellesa, tot i que la majoria apareixen entre els 17 i 35 anys.


QUINS SÍMPTOMES ?

Es produeixen afectacions en diferents òrgans. Encara que és molt probable que a vostè això no li passi, cal conèixer quines són algunes de les alteracions que poden aparèixer:

Símptomes generals

Els més freqüents:

Afectació de la pell.


La pell és una localització que s´afecta molt sovint en el lupus. La lesió més coneguda, tot i que no la més freqüent, és l´anomenat eritema en ales de papallona, que consisteix en un envermelliment i erupció de la pell a les galtes i al nas.


Afectació cor i els pulmons.


Quan el lupus inflama aquests òrgans, ho fa sobretot a les capes de revestiment del cor (el pericardi) i dels pulmons (la pleura), la qual cosa origina pericarditis i pleuritis. Els dos processos tenen símptomes semblants: dolor en el tòrax i a vegades febre.


El ronyó i el lupus


El ronyó s´afecta sovint en el lupus. La lesió renal pot ser molt lleu, tot i que a vegades és més seriosa. Actualment, totes elles són susceptibles de ser tractades amb èxit. Cal tenir en compte que el lupus sempre afecta els dos ronyons alhora, per la qual cosa la solució d´extirpar el ronyó malalt aquí no és vàlida.

És freqüent la lesió renal?

Si per exemple fos factible examinar el ronyó mitjançant biòpsia a tots els malalts amb lupus, ens trobaríem amb què gairebé el 100% dels pacients tenen el ronyó inflamat. Tanmateix, el 50% d´aquests malalts no tenen ni tindran, al llarg de la seva vida, alteracions en les anàlisis de sang ni d´orina i a més el ronyó funcionarà amb tota normalitat.

CÓM ES DIAGNOSTICA?

Atenent a 3 aspectes fonamentals:

En les anàlisis de sang i d´orina el pacient amb lupus pot presentar algunes anomalies que facin sospitar la malaltia. Per exemple, és freqüent que tinguin el número de leucòcits, limfòcits i plaquetes més baix del normal. Per altra banda, si hi ha inflamació renal, l´examen d´orina detectarà aquesta alteració. Però les proves més específiques seran les que detectin la producció d´anticossos anormals.

Com ja s´ha dit al principi, el malalt amb lupus produeix anticossos contra substàncies pròpies. Els més coneguts són els anticossos antinuclears. Són una "família" d´anticossos que s´anomenen així perquè estan dirigits contra determinades estructures del nucli de les cèl·lules. Gairebé el 100% del pacients amb lupus tenen aquesta prova positiva, la qual cosa fa que quan són negatius pràcticament descartin la malaltia. L´inconvenient d´aquesta prova és que és poc específica, és a dir, que moltes altres malalties poden presentar-la positiva.

Per això va ser necessari investigar per a trobar altres anticossos que, tret de rares excepcions, només apareixien en el lupus. Així doncs, la presència d´anticossos anti-ADN es considera la prova definitiva per al seu diagnòstic, ja que són molt específics i, només excepcionalment, es donen en altres malalties. Hi ha qui afirma que, quan apareixen, sempre hi ha lupus.

 TRACTAMENT

Consells generals.

El primer que ha de saber la persona amb lupus és que pot dur una vida completament normal.
No és infreqüent però que, quan hi han lesions cutànies, experimenti cert rebuig, especialment en els ambients laborals. Això es dóna sobretot per la por existent, entre la gent que desconeix el lupus, a què es tracti d´una malaltia contagiosa. Davant d´això, l´únic que cal és explicar clarament en què consisteix la malaltia.

L´alimentació ha de ser completa i sana. No hi ha cap aliment que sigui especialment perjudicial per al pacient.

Hi han casos descrits en què el lupus empitjorava al prendre productes lactis. En qualsevol cas, això no deixa de ser un fet aïllat, i per tant no té més interès que el de conèixer-lo.

Quan hi ha afectació renal, sobretot hipertensió arterial, caldrà prendre una sèrie de mesures, entre elles menjar aliments poc salats i no assaonar el menjar amb sal.

Altres mesures, com evitar prendre el sol o protegir-se la pell, en els pacients que siguin sensibles a la llum solar, sempre s´hauran de tenir en compte.


Tractament mèdic.

El lupus no es cura amb medicaments, però es pot controlar de forma que la persona no pateixi cap problema durant anys. Això implica que aquesta haurà de passar controls mèdics periòdics, la freqüència dels quals dependrà de la seva situació clínica. Entre
els medicaments utilitzats hi han:

-Antiinflamatoris.

alleugen el dolor de l´artritis i poden suprimir altres símptomes lleus, com els dolors musculars i algunes pleuritis i pericarditis


-Corticoides.

Popularment "cortisona", per a controlar molts dels símptomes que apareixen Pràcticament totes les complicacions d´aquesta malaltia, especialment quan tenen certa importància,són subsidiàries de ser tractades amb èxit amb corticoides.

Avui en dia s´utilitzen a dosis més baixes, no és necessari administrar dosis gaire elevades.

-Antipal·lúdics.

Aquests medicaments es fan servir en lupus per al tractament de l´artritis, d´algunes lesions de la pell, i quan hi han símptomes pleurals i pericàrdics.

S´ha vist que és un medicament útil i a més molt ben tolerat.

El seu problema principal és que pot ser tòxic a la retina, per això cal que els pacients que el prenguin siguin vistos periòdicament per un oftalmòleg.

Immunosupressors.

Els més utilitzats són l´azatioprina i la ciclofosfamida. Aquests medicaments es fan servir únicament quan hi han complicacions importants de la malaltia, especialment al ronyó. La seva administració ha de tenir un estricte control mèdic, ja que poden donar lloc a efectes secundaris importants. Malgrat això, el benefici que aporten en moments "delicats" de la malaltia és molt gran.

Des de fa alguns anys, la ciclofosfamida se sol administrar una vegada al mes en un sèrum. Sembla que aquesta forma d´administració és més segura i igual d´efectiva.

Tot malalt que prengui immunosupressors s´ha de fer anàlisis periòdiques de sang per determinar el nivell de les diferents cèl·lules de la sang, ja que una de les complicacions d´aquests medicaments és que baixin els nivells de leucòcits o de plaquetes.

 

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Lupus

http://www.worldlupusday.org/

« Tornar